dimarts, 6 d’abril del 2010

Tant de bo hagués un cos d’inspecció que actués per sorpresa

Fa un temps vaig decidir intentar donar un gir a la meva vida i canviar de feina i ofici, empès, entre altres motius, pel desig de desenvolupar una tasca humanitzada.
Després de formar-me vaig entrar a treballar en un geriàtric privat d’alt standing amb una orientació catòlica. He estat treballant en ell un any.

Vaig començar molt il•lusionat i amb moltes ganes de compartir una part de la meva energia per ajudar amb tot el que pogués a la gent gran, ja que crec que és una de les carències de la nostra societat.

L’experiència ha estat molt gratificant per mi en alguns sentits, en tots aquells que ha suposat compartir la vida i el temps amb les persones grans a les quals he atès, escoltant-los, acompanyant-los, estimant-los, tenint cura de la seva higiene i benestar i fins i tot he tingut la ocasió d’estar amb algunes d’elles en el moment de la seva mort, prement les seves mans entre les meves per tal que no morissin sols.

No obstant també he patit grans decepcions, quan m’he adonat que aquest pretès confort que ofereix el geriàtric, és en realitat una absoluta fal•làcia que encobreix senzillament un negoci que espera treure beneficis a costa dels residents i dels propis treballadors. I això es tradueix per exemple en l’exigència de la direcció per tal que es dediqui un màxim de deu minuts a cada resident per realitzar una higiene diària a fons, vestir-los i traslladar-los al menjador per esmorzar. Cal tenir present que algunes ( la major part) dels resident, tenen les seves capacitats físiques i psíquiques molt deteriorades i que per tant realitzar moviment o accions que una persona normal, amb plenes facultats i autonomia realitza de forma ràpida i sense complicacions, és extraordinàriament complicat i delicat. I no només això , són persones que necessiten que se les escolti de veritat i que es respecti la seva llibertat en assumptes com ara decidir amb quina roba volen anar vestits. I això que estic explicant és impossible fer-ho en deu minuts. Jo porto dos mesos controlant el temps que trigo a llevar-me, anar al lavabo, dutxar-me i vestir-me i no he estat encara capaç de fer-ho en menys de vint minuts tot i que no tinc cap facultat física disminuïda.

No obstant la quantitat mensual que paguen els residents i/o les seves famílies per ser atesos en condicions, es astronòmica, de manera que considero que els serveis que la direcció i la gerència ofereixen quan els familiars i els residents visiten el geriàtric són un frau absolut.

Mentre la gent gran paga mensualment grans quantitats de diners per ser atesos com els correspondria i ser tractats amb respecte, els treballadors d’aquesta empresa cobren un sou de 800 €, realitzant jornades de fins a 12 hores seguides sense descans en el torn que imposa l’empresa, treballant caps de setmana i festius sense tenir dret ni a un dia de festa per resoldre assumptes personals urgents i d’importància com pot ser portar el teu fill al metge. I la raó que això sigui així és que es contracta el mínim personal possible que no és suficient a més per tenir cura dels avis com caldria. La situació genera col•lapse i incomoditat, tant al personal com als residents , exceptuant això sí, la gerència i la direcció que sembla sentir-se molt satisfeta de vendre uns serveis i unes condicions de vida que no dona i que també sap treure partit de la situació laboral i personal dels treballadors (la major part dones), que no s’atreveixen a reclamar un tracte i unes condicions de treball dignes, per por a perdre la feina, una feina que necessiten per tirar endavant les seves famílies.

Davant d’aquesta situació donat el nombre de treballadors del geriàtric vaig considerar just, necessari i convenient poder comptar amb un delegat sindical que pogués representar-nos a tots davant l’empresa i fer d’interlocutor amb aquesta per resoldre les situacions que fes falta. Així que, a títol personal, vaig informar les meves companyes sobre aquesta qüestió amb la intenció de poder convocar unes eleccions i escollir entre nosaltres un representant sindical.

Quan ja havia començat aquest procés d’informació, vaig arribar un dia a la feina, un dilluns concretament, i quina va ser la meva sorpresa quan em criden des de gerència per comunicar-me que estic acomiadat i que em conviden a recollir les meves coses i a marxar. Encara estupefacte, els demano per acomiadar-me de tots els avis amb els qui tantes hores he passat, cuidant-los amb afecte, com si haguessin estat els meus propis avis i m’ho impedeixen. Tampoc em permeten acomiadar-me dels meus companys de feina. Tan sols em donen opció a recollir les meves pertinences de la guixeta que m’havien assignat i a abandonar l’edifici..

Reconeixen que l’acomiadament és improcedent i argüeixen que no responc al perfil de treballador que l’empresa desitja i d’aquesta manera posen punt i final a la meva carrera com a gerontòleg.

Després que jo hagi marxat cap altra treballadora (jo era l´únic home) s’ha atrevit a tirar endavant el procés de selecció d’un representant sindical, senzillament tenen por de perdre la feina com jo la he perdut, en represàlia per les meves inquietuds i desitjos de millorar no només les nostres condicions laborals sinó també les condicions de vida dels residents.

Es fàcil entendre la meva profunda decepció; ara em sento un ingenu per haver pensat que en aquesta feina jo podria realment tenir cura de la gent gran , com crec que es mereixen i sentir-me realitzat i humanitzat.

Penso que és realment una llàstima que un servei que hauria de proporcionar benestar als avis i reconeixement als treballadors que tenen cura d’ells, sigui precisament tot el contrari. L’únic que sóc capaç de percebre és un negoci econòmic encobert que deu enriquir uns pocs empresaris que venen del món de la construcció i donar la falsa aparença d’obra social i humana.

Tant de bo hagués un cos d’inspecció que actués per sorpresa i sense cita prèvia i pogués constatar així la veritable realitat que es viu als geriàtrics.



Àngel Jaime Mondéjar Grané

3 comentaris:

Anònim ha dit...

Àngel,anim ells també arribaran.....

Anònim ha dit...

Primerament, et vull felicitar per l'escrit, crec sincerament que la teva experiència en aquest centre es tal i com las d'escrit, no fas malament donant constància del que es el dia a dia en un centre geriàtric, malauradament es la pura realitat i veig difícil això pugui cambiar a millor... També crec que no estaria malament tal i com manifestas en el títol; que un cos d'inspecció actués per sorpresa, ja que seria el fi de molts centres geriàtrics..
Tal i com diu l'anònim primer, ànims ja que algun dia ells també i arribaran!! Petons

Nuri Vilà ha dit...

gràcies per fer-me partícep de la teva experiència
hi ha d'haver alguna manera perquè això no passi com sempre amb els que no es poden defensar
pto de jardí florit
nuri