ETA TRENCA LA TREVA

Parlare, d’Euskal Herria i ho faré per lamentar la fi de la treva. La declaració d’ETA ens retorna a la situació de fa catorze mesos, però amb més escepticisme i més frustració. Des de fora, es fa difícil de saber què han fet uns i altres per tirar endavant el suposat procés de pau. El que està ben clar, perquè és públic, és allò que ha fet el govern espanyol. Comencem, però, per allò que no ha fet i que hauria pogut fer, allò que hauria hagut de fer: l’acostament de presos era una qüestió elemental de compliment amb la llei i per donar un senyal de canvi i de bona disposició al diàleg. El fet més determinant, però, del fracàs de tota l’estratègia de diàleg ha estat relacionada amb l’exclusió -almenys parcial- de l’esquerra abertzale de les eleccions municipals.

De fet, l’antiga Batasuna va fer un gest interessant: no va tornar a exigir l’anul•lació de la llei de partits -que hauríem d’exigir tots els demòcrates perquè és una llei intolerable, impresentable-, sinó que va presentar els estatuts d’un partit nou al Registre del Ministeri de l’Interior espanyol. Aquests estatuts acceptaven la legislació espanyola vigent, de manera que, llegits amb ulls no entelats, eren uns estatuts que deien -de manera directa o indirecta- tot allò que les autoritats espanyoles volen sentir sobre l’acceptació de la llei i la condemna de la violència, coses que, si el procés hagués anat per bon camí, haurien pogut sentir de manera explícita i ben forta d’aquí a poc. El fet que el nom del nou partit inclogués el terme “Batasuna” i que les persones signants estiguessin relacionades amb l’anterior partit, van portar el govern a desestimar-ne el registre.

A mi, aquestes coses em resulten incomprensibles. Que una persona no t’agradi, que sigui parenta d’una altra o que pensis que potser algun dia dirà o farà no sé què, tot això no són raons acceptables en un estat de dret democràtic per justificar que es rebutgi una proposta de nou partit que, estrictament, reuneix tots els requisits legals. En plena treva, doncs, es va declarar que el braç polític independentista amb el qual s’havia de dialogar era desacraditat, havia de ser aïllat, se li havia de negar qualsevol participació pública i pacífica en la vida col•lectiva. Fa estrany que es faci això amb aquells amb qui es diu que es vol dialogar.

La continuació ha estat molt pitjor. Quan alguns abertzales -nous a les llistes o membres de llistes anteriors- es van voler integrar en les llistes d’un partit legal i reconegut com ANB (“Acció Nacionalista Basca”) es van trobar que la majoria d’aquelles llistes van ser recusades pel govern espanyol i, finalment, il•legalitzades. Poc després, el Fiscal General de l’Estat confessà que potser s’havien “passat”, però que “va colar” i que ja estava fet. L’arbitrarietat, enemistat política i venjança jurídica que s’ha produït contra les llistes abertzales a les eleccions municipals són tan escandaloses que fan que aquelles eleccions resultin, des d’un punt de vista democràtic, trucades i absolutament inacceptables.

Aquestes són coses que sabem que no han passat o que han passat durant el període de treva i de suposat “diàleg”. N’han passat més, algunes que també se saben i d’altres que han passat darrere l’escenari. Però, és clar, amb aquest clima no era fàcil que les coses avancessin ni un mil•límetre. D’altra banda, si l’única reivindicació d’ETA, en aquesta fase final, era el reconeixement del dret a l’autodeterminació del poble basc -dret que ha de reconèixer tothom per principi-, i si el president espanyol havia dit, per activa i per passiva que, de dret a l’autodeterminació, res de res, llavors no es podien esperar avenços ni resultats. De fet, l’allargament de la treva era postís, fictici, fins que finalment ha acabat com, malauradament, havia d’acabar, donades les circumstàncies d’enrocament, d’incapacitat de diàleg i, fins i tot, d’incapacitat per fer gestos, cosa realment sorprenent en un govern espanyol que, fins ara, ho ha basat tot en els gestos més que no pas en realitats de gruix.

La perspectiva és, certament, dolenta. Sembla que l’estat espanyol ha decidit que les nacions no-espanyoles que la componen, han de romandre segrestades, tant si volen com si no. En això, els partits espanyols retrobaran la unitat que havien perdut. Es distancien entre ells pels somriures o per les paraules -que encara no són ni gestos-, però no per les idees fonamentals o pels fets. Passaran encara anys fins que no sigui possible a Espanya parlar de tot. De tot. Mentrestant, hi haurà violència legal, policial i judicial per una banda, i violència directament armada de l’altra. Fins que una gran majoria de ciutadans diguin prou i una gran majoria de polítics els facin costat. Això encara tardarà. Però confio que arribarà. No solament a Euskadi.
ESCRIT TRET DEL BLOG JOSEP MARIA TERRICABRAS I JO ESTIC COMPLETAMENT D'ACORD